Fem un poquet d’història de les mitges o calces. Des dels temps llegendaris, els homes i les dones cobreixen la cama i el peu per protegir-los del fred i de l’aspror del sòl. Ho fan amb una peça imprescindible en la indumentària: la mitja o calça, que també ha servit com a element de luxe.
Les mitges són una peça fonamental que des de l'antiguitat s'ha utilitzat per a la protecció i l'abric de les cames. El cotó, la llana, el fil i la seda han estat els materials més emprats per a la seua elaboració.
Evolució històrica i tècnica
Fins al 1600 es teixien a mà en seda, cotó i llana. Al segle XVI van deixar de confeccionar-se en tela per passar a les que ens han arribat als nostres dies, teixides per artesans amb cinc agulles.
Al segle XVII ja hi havia mitges teixides a mà i d’altres a màquina, però al segle XVIII les calces teixides a mà van guanyar popularitat, tendència que va continuar fins al segle XX. S’elaboraven tant per a ús personal com per a augmentar els ingressos familiars, com activitat principal o simplement com a entreteniment, motiu pel qual es van difondre àmpliament entre els pagesos.
Reben noms diferents segons la llargària: mitja calça si arriba al genoll i calça si el sobrepassa.
Fabricació i invents clau
El primer teler per fer mitges va començar a funcionar a Anglaterra el 1589, creat per William Lee, teòleg sense feina que volia alleujar la tasca de la seua dona, la calcetera Mary Pastor. L'invent era tan avançat que es va percebre com una amenaça per als llocs de treball.
No fou fins al 1657 quan el govern republicà anglès va concedir llicència a la Companyia dels Calceteros del Telar de Londres i va aprovar mesures per impedir-ne l'exportació. Ja era tard: el 1656 s’havia instal·lat a París el primer teler de mitges, copiat en secret per ordre de Colbert, ministre del Rei Sol.
Al segle XIX moltes mitges es teixien en màquines semimanuals. Algunes eren totes d’una peça, sense costura, teixides en una màquina circular inventada per l’americà Isaac Lamb el 1864. Altres portaven la costura al costat o al darrere. El 1879 William Shaw presentà la primera màquina circular específica per a la fabricació de mitges.
Materials i estils al llarg del temps
Al segle XVIII les mitges arribaven des dels peus fins sota dels genolls; al XIX es van allargar per damunt d’ells. També van aparèixer les de seda artificial (raió), molt populars fins al 1937, quan Wallace H. Carothers va patentar el fil de niló. A finals dels anys trenta van aparéixer les calces de niló.
Els dissenys antics mostren espigues laterals calades, ratlles, dedicatòries (“RECUERDO DE / MARIA NAVARRO”) o motius florals brodats en sedes polícromes, fil d’or i d’argent. Abunden les calces llises amb una franja teixida a la part superior i exemplars amb inicials brodades.
La decoració depenia de la posició social: des d’una simple mostra fins a brodats profusos en plata i or. La coloració jugava amb llisos, ratlles i quadres per donar vistositat.
Documents notarials
Als documents notarials, autèntiques capses del temps, trobem desenes de referències:
“...Otrosí; se halló recaer; tres pares de medias de seda de muger y, de diferentes colores, muy usadas, que justipreciaron valer seis libras...”
Al document de partició de béns de Rita Verdú (Monòver, 16 de febrer de 1771) es llig:
“...unas medias coloradas con cuadritos blancos...”
Matèries primes
Seda
L'eruga que s'alimenta de la morera és l'únic insecte la vida del qual depèn completament de l'home. El cuc de seda (Bombyx mori) ha estat estudiat durant segles. El 1977 la producció mundial de capolls frescos fou de 400.000 tones, amb més de la meitat procedent de la Xina, Corea i l'Índia.
A l'Estat espanyol només se’n produïa a les Canàries i a Múrcia, en quantitats reduïdes destinades sobretot a la medicina i la cosmètica. Abans que el secret de la seda s’escapés de la Xina (s. II dC), a Occident n’arribaven els teixits però no el procés d’obtenció.
L’obtenció del fil requereix ofegar el cuc dins del capoll, submergir-lo en aigua a 90 °C per estovar la sericina i extreure el filament mestre amb escombretes. A partir de diversos filaments s’obté el fil final, la torsió del qual determina la textura i la lluentor del teixit.
Raió de viscosa
Al segle XVIII el francès Réaumur va imaginar fabricar seda sense capolls. El 1885 el comte Hilarie de Chardonnet va patentar la primera seda artificial i la va presentar a l'Exposició Universal de 1889. Dissolia nitrat de cel·lulosa en alcohol i èter per obtenir viscosa. És una fibra manufacturada a partir de cel·lulosa regenerada, amb cadenes més curtes i menys cristal·lines que el cotó.
Curiositats
Prínceps, nobles i hisendats gastaven fortunes en mitges. A la cort d'Enric VIII alguns nobles lluïen mitges de seda blava i carmesí amb brodats en or i pedres precioses.
Les mitges eren tan apreciades que es gravaven impostos, s'establien normes de fabricació i es combatia el contraban. València va viure un gran esplendor al segle XVIII confeccionant mitges de seda carmesina destinades a les corts europees.
En dies sense vida social es substituïa la seda per lli o llana, i a partir de la segona meitat del segle XVIII el cotó va guanyar terreny amb les importacions britàniques. Durant segles les mitges es portaven a la vista, així que era vital portar-les impecables.
Les dames que envoltaven Napoleó portaven túniques lleugeres que deixaven veure els turmells, i l’emperadriu Josefina posseïa més de cent parells de mitges blanques. En molt rares ocasions les dones renunciaven a aquesta peça.
Lligacames
Els lligacames consisteixen en cintes que subjecten la mitja per la part superior, sovint brodades amb frases o dibuixos. Segons la posició econòmica, podien ser simples o sorprenentment elaborades.
Bibliografia
- Paniagua, Victoria. Breve Historia de la ropa interior femenina. Madrid, 1978.
- Lombardi, Paolo & Shiaffino, Mariarosa. ¡Oh, las medias!. Madrid, 1986.
- La Seda a Espanya.